Festival Panoramic
El 25 d'octubre vam anar al Festival Panoramic a la Roca Umbert de Granollers. Vam estar allà des de les deu fins a l'una. Tot estava molt ben organitzat i ens van partir en grups, ja que érem dues escoles, el nostre grup primer tenia temps lliure per mures per les sales, on vam poder veure un munt de cartells de pel·lícules, algunes més conegudes que altres, i també vam veure llibres fotogràfics de diferents autors i cartells, tots ells relacionats amb la lluna i l'espai. Aprofitant el temps també vam anar a una altra sala més petita anomenada "The Afronauts" on ens van explicar que va haver-hi una escola la qual van planejar un viatja a la lluna, que mai es va arribar a fer, però aquesta exposició et mostra com havia sigut si haguessin pogut arribar.
Més tard ens van cridar per anar a veure l'exposició de Marcel·lí Antúnez, un artista molt conegut i que vam tenir la sort de poder conèixer i a la vegada ell ens va fer la visita. Aquesta va ser la que més em va cridar l'atenció, des de el principi tot era molt estrany. Va començar amb un vídeo que explicava el que faríem, era com un mapa que parlava del cosmos, així vam començar la visita, vam veure un tros d'una de les seves pel·lícules mudes, més amunt un extraterrestre dibuixat en un paper gegant, el qual tenia diferents parts i si les obries formava l'interior d'aquell extraterrestre, el quart que vam veure va ser dos vídeos els quals sortia ell provant la gravetat zero amb un esquelet mecànic col·locat al cos, la següent part va ser la que més em va agradar, ja que era una pel·lícula en la qual té podies formar part col·locant la cara en una caixa i quan obries la boca es feia una fotografia, l'últim va ser un vídeo molt estrany el qual canviava d'imatge amb els sorolls.
Per últim vam anar a una sala on ens van posar un vídeo, sobre tots els comentaris que la gent tenia sobre si de veritat l'home havia anat a la lluna o no, ja que d'ençà que es va produir això no han tornat a anar, sí que ho van intentar però no van aconseguir arribar, per això hi ha molta polèmica. Vam tenir una discussió sobre aquest tema després de veure el vídeo.
En conclusió, el festival va estar molt bé i molt interessant, va ser genial conèixer a artistes en persona i que ens poguessin explicar les seves obres ells mateixos.
La política del disseny
El dia 8 de gener vam anar al Museu del Disseny de Barcelona a veure l'exposició de Victor Papanek anomenada "La Política Del Disseny". Per sort abans d'entrar ens van deixar veure les altres exposicions que hi havia al museu com: "Extraodiaries!", "Del mudo al museo" i "El cuerpo vestido"
Vam ser l'últim grup en entrar, el primer que ens van explicar va ser resumidament qui era Victor Papanek, un teòric del disseny que creia que tot disseny tenia conseqüències en la societat, el medi ambient i l'ecologia. Tot d'ell va ser explicat a partir de dues sales, la primera la qual comptava amb imatges i pel·lícules sobre ell, on també ens van mostrar les influències tan bones com dolentes, i la segona sala on ens explicaven la seva vida a partir dels anys amb fotografies i llibres, on trobàvem el seu llibre més famós "Disseny per al món real".
La següent sala vam trobar alguns dissenys que els alumnes de Papanek van fer amb ell, tots ells són dedicats als infants, les dones, la gent gran, persones amb diversitat funcional i persones del tercer món. Totes les obres estaven col·locades en sis cubs amb diferents temàtiques. Algunes de les que més van cridar la meva atenció van ser: l'obra de donar-se la mà, on es representava a partir d'una taula les millors maneres de saludar algú amb la mà, basant-se en com saludaven en altres països, una altra va ser el logotip de la cadira de rodes, la qual va fer un gran canvi amb l'únic detall del cercle simulant el cap d'una persona i com el nou disseny que s'està desenvolupant provoca un gran canvi en el moviment del logotip solament amb una línia diagonal. I l'obra que hem va fer més gràcia va ser la de la torradora, va desmuntar una completa i després va fer la seva pròpia però amb menys materials, tot durant un any, el resultat va ser una torradora que va acabar cremada.
Per últim al principi de l'exposició la guia volia que responguéssim a una pregunta quan acabes la visita, però no va donar temps, aquesta pregunta era: ¿Creus que els dissenys que va proposar Victor poden tenir un futur o és més imaginació?
Jo crec que la seva idea estava ben plantejada, la seva motivació era ajudar a la societat però també al medi ambient, però potser era massa arriscat amb les seves idees, moltes podrien haver sigut de gran utilitat si les hagués plantejat millor.
En caiguda lliure
Dia 23 de gener. Aquesta exposició és una convocatòria de comissariat que es fa al CaixaForum on participen molts comissaris i l'elegit s'encarrega de crear una exposició a partir d'obres que estan guardades en la Caixa d'altres artistes. El nom de l'exposició és com una metáfora, ja que el comissari el que més volia era mostrar les transformacions accelerades en les que vivim.
L'obra que més crida l'atenció és el laberint, una obra molt antiga la qual consisteix en plàstics grocs mig transparents que formen una cortina fen passadissos. L'objectiu era que podies veure a les altres persones però no la sortida i si et cansaves de caminar podies passar per sota per sortir. Una altra interessant va ser una vitrina amb objectes d'un economista, la qual
consisteix a ser una obra commemorativa d'aquesta persona.
A la paret també trobarem algunes obres, uns teixits representant les dues cares de les dones i un altre que era una fotografia a Hong Kong on es veia de nit i la gent treballant, representant la societat que mai para, una societat capitalista.
No vam tenir temps per poder prestar molta més atenció a les altres obres però si al final ens van explicar que hi havia uns controls amb diferents poemes per a escoltar en cada obra, i això em va sorprendre.
Òpera: Passió, poder i política​
Dia 23 de gener. Una exposició dedicada a l'òpera on vam poder passar per 8 ciutats en sales diferents i gaudir de la música de cada cultura a més la vestimenta, les obres i partitures. Com l'òpera ha canviat durant el pas del temps i ha tingut diferents derivats depenent del país en aquesta exposició ens han mostrat tots els països en els quals més ha influït:
La primera va ser Venècia, l'introductor de l'òpera en plena decadència en el segle XVII, després per Londres, on les coses van tenir un canvi més clàssic. La tercera va ser Viena, el focus de la música i l'òpera europea d'aquell temps. La quarta va ser Milà amb un ideal de rebaldia i agitació. El següent el tan conegut Paris, la capital internacional de la cultura que atreia artistes, músics i industrials. La sisena era la nostra Barcelona, que va rebre una gran modernització en el segle XIX per la burgesia i l'economia. La setena era Dresden, també un focus artístic i la seu de nombrosos teatres. Per últim teníem Leningrad, centre de referència del món del ballet i l'òpera i va acollir estrenes de compositors molt coneguts.
On som on podríem ser.
​
Aquesta exposició es la primera que vam fer el dia 11 de març i es la segona vegada que entrem a aquesta sala, una que esta preparada per rebre diferents comissaris guanyadors d’un concurs i deijarlos exposar obres que estan emmagatzemades al museu. En aquest cas va guanyar la Diana Guijarro, la cual va seguir el tema de la nostra forma de connexió amb l’entorn i el paisatge, va utilitzar la majoria d’obres interactives.
La primera obra que vam veure va ser la de Mike Kelley, The Trajectory of Light in Plato’s Cave, una estructura amb una porta petita que et portava al interior, un lloc molt fosc amb dos llars de foc falses, que serveixen com il·luminació, i dos llençols penjats, un amb figures fetes com les imatges que utilitzen els psicòlegs i l’altre una representació d’una vagina. Volia representar el mon dintre la caverna del mite de plató.
La segona obra va ser la de Mona Hatoum, Mobile Home, com diu el seu nom és una casa que es mou, ja que els objectes porten un cable que gràcies a un sensor de moviment fa que els objectes es mogun. L’artista volia representar el seu hogar que havia hagut de deixar enrere i no va poder tornar.
La tercera era de Cildo Meireles, Inmensa, obra formada de cadires de diferents tamanys que formaven una escultura, en el museu no es podia interactuar amb ella però si que es va fer una representació d’aquesta obra en mesures gegantines en un parc la qual si que podies tocar i sentarse.
La cuarta es una fotografía de Cindy Sherman, Untitled. Aquesta es una fotografia que volia representar a una dona espantada, pero no sols això, amb el vestuari volia representar una nena i a la vegada una dona de casa.
L’ultima de Txomin Badiola, Qui, com o quan. Una obra de difícil i interpretació que fa pensar al que la veu primer però on comença i segon quin és el seu significat o historia, ja que no está clara.
​
L’exposició m’ha fet veure la gran diferencia que ya a l'hora de fer una obra i exposar-la en un museu a la de fer la en un lloc amb menys normes perquè el públic pugui interactuar amb ella.
Objectes de desig. Surrealisme i disseny 1924-2020.
Exposició del dia 11 de març, vam fer dues exposicions aquest dia, aquesta va ser la segona. El tema era el surrealisme, un moviment que ja hem treballat força a l'escola, aquesta avantguarda tracta sobre la representació lliure d'allò que considerem més intern i amagat de l'home, el seu inconscient i la seva imaginació. L'exposició no sols comptava amb obres pictòriques sinó que també tenien diferents com: escultures, objectes de col·lecció, cartells, revistes, llibres i fotografies, com també pel·lícules històriques. Estava dividida en 4 sales:
La primera tractava sobre el començament del surrealisme, on ens han explicat que tot va començar amb el primer manifest surrealista fet per André Breton el 1924. En aquesta sala hem pogut veure obres molt conegudes per nosaltres de Dalí i Miró. En aquesta sala hem pogut trobar pintures, cartells, escultures i mobiliari.
La segona sala on es pot destacar sobretot el mobiliari, molt sorprenent i diferent de les coses que tenim avui en dia, era mobiliari que mai hagués pensat que es pogués considerar com a tal o que la forma que té mai havia passat pel teu cap, puc destacar el cavall làmpada (Horse Lamp, Front), el sofà de peu gegant que es modelava al cos i la taula amb potes de rodes de bicicletes (Tour, Gae Aulenti).
La tercera sala era l'eròtica, parlant temes del cos de la dona com el de l'home a partir de mobiliari, pintures i fotografies surrealistes. En aquesta sala parlava de tot el que feia referència amb el sexe: l'abús, comoditat, cos i diferències de gènere. Les obres que més van cridar la meva atenció van ser: l'escenari plantejat per dalí a partir de la cara d'una dona (Mae West), sobretot va agradar molt la cadira transparent amb flors dintre, i també les dues cadires pensant en la forma del cos tant d'un home com d'una dona.
L'última sala la vam veure ràpidament, ja que no tenim temps, però pel poc que vaig veure la majoria d'elles eren mobiliari, una mica més cridaner que els altres que hem vist però sí que em van agradar molt més pel simple fet de les seves formes i colors.
Aquesta exposició ha estat molt bé per conèixer més sobre el surrealisme, a més totes les obres que hem vist m'han semblat molt interessants. Algunes eren tan boniques que ens haurem de pensar de fer-les realitat en el nostre dia a dia.
Destruction
A partir d'aquesta exposició havien de crear la nostra pròpia, com si fóssim comissaris, a partir de dues obres que vam veure i una pròpia escollida per nosaltres. A partir d'aquí relacionar les tres obres perquè tingués un sentit totes juntes i explicar-lo.
El nom de la meva exposició és destruction, perquè volia fer referència a la nostra forma de tractar la naturalesa, el que estem fent malament a partir del mobiliari. La primera és l'obra que jo he escollit per referenciar-la amb les altres, és una obra de Ross Yedinak i representar una cadira a partir de la idea de la naturalesa, tant la base com el suport són com fulles i tot és aguantat a partir de branques, la idea mateixa de la naturalesa abans que nosaltres la destrosséssim.
La segona obra ja forma part de l'exposició i és la cadira de la tercera sala formada per plàstic transparent on a dintre podem trobar flors, sol veure aquesta cadira, et fa pensar en què sembla que les flors estiguessin congelades dintre, un fet poc natural que lentament ens fa pensar en la mort de les plantes pel canvi ralentí que estan tenint les estacions a partir del nostre efecte en l'atmosfera, cada vegada els hiverns són més freds i els estius més calorosos.
L'última obra també de l'exposició, no és una cadira sinó una llum amb una estàtua d'un cavall, aquesta obra es pot plantejar de moltes maneres però per mi i aquesta exposició pot ser una metàfora de l'ús de l'animal com objectes, els animals formen part del nostre medi ambient però cada vegada hi ha menys per culpa de les nostres irresponsabilitats, per tant és una bona forma de dir que utilitzem els animals com objectes al nostre gust.
​
​
​
Ross Yedinak
Ginkgo leaf chair
2006
Shiro kuramata
Miss blanche chair
1988
Front
Llum-cavall
2006
Vaig voler afegir aquesta obra en comptes de la llum-cavall, però no vaig trobar l'autor ni el nom