​

Informalisme

 

Fitxa tècnica

Títol: Retrato imaginario de Brigitte Bardot 

Autor: Antonio Saura 

Cronologia:1962 

Tècnica: oli sobre tela 

Mides: 210 x 195 cm 

Estil: informalisme (nova figuració)

Tema: Retrat del símbol sexual Brigitte Bardot 

Localització: Museu d’Art Abstracte Espanyol, Cuenca

 

Descripció formal

El primer que cal destacar d'aquesta obra són les seves tonalitats marronoses i negres amb tocs de blanc. Són pinzellades brusques i a més trobem taques de pintura com si haguessin esquitxat a sobre. Sembla que ha volgut retratar a una persona per les grans pinzellades que formen el cabell i la mescla de colors ja mencionats que formen la cara, però una cara deformada que consta amb un ull més gran i més cridaner que l'altre, aquest mateix decorat amb unes pestanyes molt llargues, es pot veure un intent de representar el nas amb dos orificis negres, aquest negre també és utilitzat per formar el que seria la boca, com un somriure.

 

Una pinzellada grisa amb corbes forma el que seria el coll, i per últim trobem el cos tot negre amb dues línies que sobresurten representant els braços. El cabell llarg i la pintura blanca que fa una espècie de pits són les característiques que ens poden donar a entendre que és una dona. A la vegada cal destacar que sembla que el color blanc s'utilitza per donar llums.

 

Temàtica

Com és habitual en el pintor ens trobem amb un tema real encara que fortament deformat. Si comparem el títol amb el representat, ens resulta xocant, més quan Briggitte Bardot va ser considerada en els 60 com un mite de l'erotisme i la bellesa. Aquest fort contrast és buscat per l'autor que sempre busca el costat més punyent i terrible de la realitat. En realitat es tractaria d'un retrat realitzat com a excusa per expressar una forta angoixa vital. La semblança és completament inexistent, ja que es busca, abans de res, l'expressió.

 

Expressionisme abstracte

 

Fitxa tècnica

Títol: Blau i Gris

Autor: Mark Rothko 

Cronologia: 1970 

Tècnica: Acrílic 

Mides: 203.3 × 175.5 cm

Estil: Expressionisme abstracte espacilista 

Tema: Mort 

Localització: National Gallery, Washington D.C. (Estados Unidos)

 

Descripció formal

El seu nom ho diu tot, "blau i gris", l'obra està totalment pintada de blau al fons i al centre apareixen dues taques, una més gran que ocupa més de la meitat de l'obra, que és de color blanc, però tenint en compte el nom no sé si l'artista pretenia que aquest color fos més grisenc. La franja blanca no és totalment recta sinó que tot el voltant està com difuminat i irregular, fins i tot sembla un núvol. Seguidament hi ha una petita separació on després apareix retratada la franja blava, una mica més fosca que el fons, ocupa la resta d'espai i aquesta sí que podem dir que és més recta i regular que la superior, però tampoc destaca tant com ella.

 

Temàtica

Quan va preguntar sobre 'grey asícomo black' pintures, Rothko va dir simplement, que estaven a punt de la mort. Són, imatges buides desolades, però també ofereixen una experiència visual rica ambigua. Mai havia tingut una gran estima per la fama, que va haver de patir. Va ser un d'aquells pobres famosos que van pagar un preu molt alt per la seva immortalitat. Però va seguir pintant perquè encara sense ganes de viure, mai va perdre les ganes de crear.

Pop art

 

Fitxa tècnica

Títol: El gran capbussó (A Bigger Splash)

Autor: David Hockney 

Cronologia: 1967 

Tècnica: Acrílic sobre llenç 

Mides: 243,8 cm x 244 cm 

Estil: Pop Art 

Tema: arquitectura/paisatge 

Localització: Tate Modern, Londres (Reino Unido)

 

Descripció formal

El primer a destacar de la seva obra és el fet de no tenir ni llums ni ombres, són colors plans on predominen sobretot el blau i una espècie de marro. El que ens mostra la imatge és un espècie de casa on hi ha una piscina amb un trampolí i palmeres. Pot ser que a simple vista l'obra ens sembli molt simple pel fet de no contenir ombres però David es va centrar en altres detalls com els reflexos dels edificis a la finestra, la cadira del fons, les palmeres i sobretot l'esquitxada a l'aigua que va haver de fer amb pinzell, ja que el fons el va tractar amb corró. El que més li interessava a l'artista d'aquesta obra era el contrast entre la permanència de la casa i la immediatesa de l'esquitxada, que a penes dura uns instants.

 

Temàtica

La primera mudança de Hockney a Los Angeles el 1964 (la seva llar permanent des de 1978) resulta ser un moment clau en la seva vida artística, inspirant-se en l'extravagant i ociós món californià. En el quadre es pot apreciar el moviment de l'aigua al capbussar a la piscina un nedador que no veiem. Una solitària i buida cadira prop d'un finestral, i el capbussat que acaba de passar són les úniques claus de vida dins d'un món fantasmagòricament desolat i fred, tot i ser un dia completament clar i d'un sol intens. 

 

Art conceptual - performance

 

Fitxa tècnica

Títol: Make up make down

Autor: Sanja Ivekovic 

Cronologia: 1978 

Estil: art conceptual 

Tema: les activitats privades i personals 

Localització: Tate Modern, Londres (Reino Unido)

​

Descripció formal

Make up Make down és un vídeo en color de nou minuts. La càmera es fixa, està estàtica i centrada en el cos superior de l'artista, però excloent el cap. Durant la durada de la pel·lícula, l’artista aplica diversos productes cosmètics, però només la veiem manejar el maquillatge, que fa lentament i deliberadament. Ivekovic acaricia els cosmètics de manera íntima: passa les mans amb amor per damunt d’una ampolla de loció i un pot de pols, acaricia la punta d’un delineador d’ulls i fa girar de forma suggerent un pintallavis en el seu cas.

 

Temàtica

El vídeo es correspon amb el treball d’altres artistes i pensadores feministes que pretenien compartir experiències privades entre elles. Tot i això, també parla de la crítica feminista de l’associació naturalitzada entre dones, feminitat i bellesa. L’ús de vídeo i monitor de televisió d’Ivekovic subverteix la representació de les dones als mitjans de comunicació mitjançant la retenció d’una imatge de la cara.

​

​

Històric-al·legòric

 

Fitxa tècnica

Títol: 2 de Maig 

Autor: Goya

Cronologia: 1814

Tècnica: oli sobre llenç

Mides: 268,5 x 347,5 cm

Estil: Romanticisme

Tema: Escenas de la Guerra de la Independencia, El dos de Mayo 1808 en Madrid

Localització: Museu del Prado, Madrid

 

Descripció formal

El que destaca d'aquesta obra són la quantitat de persones que apareixen les quals es pot veure que estan lluitant entre ells, apareixen inclòs persones a terra mortes. No tots els rostres es poden distingir, és difícil de veure les cares de les persones del fons, però sí que podem dir que aquesta obra demostra gran dinamisme i moviment.

 

De les persones que apareixen podem distingir soldats i gent del poble, els soldats se suposa que anaven sobre els 6 cavalls, alguns es veuen sencers i d'altres no. Al fons de tota aquesta massacre tenim uns edificis, els més allunyats són més petits i no es veuen tan clarament com l'escena central, és com si hi hagués una boira que els tapa, l'edifici central és el que es veu millor, ja que és més gran i allargat.

 

El color predominant és el marro, però podem veure altres, com el blanc, el vermell, el verd i el negre. Trobem il·luminacions sobretot en l'escena en primer pla i també ombres que podem veure clarament representades en el terra.

 

Temàtica

La Guerra de la Independència suposa per Goya, igual que per milers d'espanyols, un aterridor dilema; la seva filosofia il·lustrada, favorable a la reforma d'Espanya i contrària a el mal govern de Carles IV i Godoy, li fan alinear, formant part dels afrancesats, amb el rei Josep I; però el seu elevat patriotisme i la seva raó no entenen la massacre que s'està produint al país.

 

Goya ha volgut representar aquí un episodi d'ira popular: l'atac de el poble madrileny, mal armat, contra la més poderosa màquina militar de moment, l'exèrcit francès.Goya ha volgut representar aquí un episodi d'ira popular: l'atac de el poble madrileny, mal armat, contra la més poderosa màquina militar de moment, l'exèrcit francès.

Retrat

 

Fitxa tècnica

Títol: La Maja Desnuda y La Maja Vestida

Autor: Goya

Cronologia: 

• Vestida: 1800 - 1807

• Desnuda: 1795 - 1800

Tècnica: oli sobre llenç

Mides: 94,7 x 188 cm

Estil: Romanticisme

Tema: Dones amb interpretacions novelesques i fantasioses

Localització: Museo del Prado, Madrid

 

Descripció formal

Les dues obres tenen la mateixa composició, l'única diferència és que una porta roba i l'altre no, per tant es representa la mateixa dona amb el mateix fons. El fons és de color marró i la dona es troba sobre una espècie de sofà verd recobert amb mantes blanques tenint detall en els plecs i les ombres que crea la dona al estar estesa sobre elles.

 

La dona que apareix en les dues obres és la mateixa, cabells negres arrissats amb ulls grans celles marcades, nas i boca petita, també té la mateixa posició, estirada amb l'esquena recolzada al sofà i amb els braços darrere el cap agafats. La primera a ser pintada va ser la dona despullada, per després fer la vestida amb un vestit blanc arrambat al cos i una cinta rosa que marcava la seva cintura i finalment un abric petit groc. Té especial detall en els plecs del vestit igual que en la tela del fons ja mencionada.

 

Temàtica

Han estat històricament molt comentats, controvertits, i fins i tot censurats i encara avui s'estudia la veritable personalitat del personatge representat. Goya va ser un gran admirador de Velázquez i es va inspirar en La Venus del Mirall d'aquest per realitzar aquests dos retrats femenins de cos sencer.

 

Literari

 

Fitxa tècnica

Títol: La Barca De Dante 

Autor: Delacroix

Cronologia: 1822

Tècnica: oli sobre llenç

Mides: 189 x 246 cm

Estil: Romanticisme

Tema: Inspirat en la Divina Comedia 

Localització: Museu Nacional del Louvre

 

Descripció formal

En aquesta obra també repleta de figures humanes podem distingir 3 centrals els quals són els únics vestits que es troben dintre la barca, a dos se'ls distingeix la cara, un va vestit amb una túnica blava/grisenca i amb un mocador vermell al cap, l'altre porta una túnica marro i una espècie de corona de flors al cap amb un mocador blanc, l'última figura que no se li veu la cara porta un mocador blau que no cobreix tot el seu cos, té una posició de moviment com si estigués intentant no caure de la barca.

 

Aquestes figures estan sobre una barca i fora d'ella trobem altres figures que intenten pujar, aquestes estan totalment nues i la majoria són homes, però podem veure també una dona. L'escena es desenvolupa en un mar, però no tranquil, pel color del cel i els núvols és pot veure que s'està portant a terme una tempesta. I si ens fixem podem veure que en la part esquerra tovem l'ombra d'uns edificis que destaquen per la seva claredat en contrast amb el fons.

 

És una escena de gran moviment provocat per la posició de les figures i el fons, el moviment de les ones. Els colors són foscos i l'artista sobretot té molt en compte els detalls de la roba, com els plecs i les ombres, i del cos humà, marcant els músculs.

 

Temàtica

Amb la Barca de Dante, Delacroix buscava triomfar en els Salons oficials per  així aconseguit cert prestigi social i econòmic. D'aquesta manera, també pretenia allunyar-se de l'academicisme. El pintor va obtenir la seva inspiració en La Divina Comèdia, concretament l'episodi en què Dante, acompanyat de Virgili, viatge a l'Infern i al Purgatori. Així trobem a Dante a l'esquerra de la imatge, a Virgili al centre i al barquer Caront lluitant per tirar endavant amb l'embarcació; a el fons apareix la ciutat infernal de Dis en flames mentre que els condemnats intenten agafar-se amb totes les seves forces a la barca.

Històric-al·legòric

 

Fitxa tècnica

Títol: La Massacre de Quiós 

Autor: Delacroix

Cronología: 1824

Tècnica: oli sobre llenç

Mides: 417 x 354 cm

Estil: Romanticisme

Tema: Guerra de lliberació de Grècia amb l’imperi turc 

Localització: National Gallery de Londres

 

Descripció formal

En aquesta obra tornen a aparèixer figures humanes, el més destacat són les seves expressions desolades i tristes. Les figures són tant homes com dones i inclòs podem veure figures més petites que segur representen a nens. Tots porten alguna tela o roba que cobreix les parts més importants, aquestes són les que canvien el color monòton marro que te l'obra, ja que la roba té colors més vius com el blau i el vermell.

 

L'artista juga amb la llunyania per tant les figures més properes es veuen il·luminades i les més llunyanes són com ombres. També trobem a la part dreta un cavall desbocat, que sorprèn pel seu cos totalment fosc però la seva cara blanca el fa destacar. Tots aquests personatges es troben sobre terra, allunyats de l'escena que es troba a la part superior, que es pot pensar que alguna cosa s'està cremant pels núvols negres que surten. També si ens fixem hi ha petites figures al fons, segurament de més persones que han anat amb ells.

 

La monotonia dels colors marrons estan per tota l'obra, inclòs els núvols del fons tenen un to groc marronós, algunes parts deixen diferenciar el que és el cel blau i el mar.

 

Temàtica 

Delacroix, com a home del seu temps, va sentir una gran atracció cap a la guerra d'alliberament que va enfrontar a Grècia amb l'Imperi turc. En diverses ocasions va representar assumptes amb aquesta temàtica, destacant la Massacre de Quios, obra en la qual es recorda l'atac de deu mil homes enviats pel Sultán a l'illa de Quios com a represàlia contra un atac independentista grec a 1822. Més de 20.000 persones morir, convertint en esclaus a les dones i els nens que van sobreviure a la matança.

​

Realista Costumista

Fitxa tècnica

Títol: Bonjour, Monsieur Courbet

Autor: Gustave Courbet

Cronologia: 1853

Tècnica: Pintura a l’oli

Mides: 1,29 x 1,49 cm

Estil: Realista Costumista

Tema: Autoretrat del mateix Courbet

Localització: Musée Fabre, Montpellier

 

Descripció formal

En aquesta obra es poden diferenciar tres persones les quals dóna la sensació que s'acaben de trobar i s'estan saludant. L'home de la dreta és l'autoretrat de Courbet el qual porta a l'esquena una maleta de viatge, va vestit amb una camisa blanca, uns pantalons texans blaus i unes sabates marró clar, a les dues mans està sostenen una cosa, la de primer pla un barret amb el mateix color que les sabates i en l'altra mà un bastó de fusta, surt representat amb una llarga barba punxeguda.

 

El senyor del seu costat porta una jaqueta verda que es pot veure molt cara i uns pantalons i sabates de color marró fosc. Aquest també porta un barret i un bastó a les dues mans, té una barba una mica diferent de la de l'altre home amb un color taronjós. L'home que acompanya aquest també va amb una jaqueta però de color marró/taronja, es pot veure una camiseta groga i pantalons blancs, aquest no porta una barba exuberant com els altres dos, però també té un bastó i un barret a les mans però també una jaqueta.

 

Es pot veure com té gran preocupació per les ombres tant en la roba com en el fons. Parlant de fons es pot veure un paisatge molt verd, ells estan col·locats en la meitat d'un camí de terra junts a un gos marró i blanc. Es pot veure una petita casa de fons i les muntanyes més clares a la llunyania que combinen amb el cel blau.

 

Temàtica

Es tracta d'un autoretrat en el qual apareix el propi Courbet enmig d'un paisatge lluminós, en el moment de ser saludat pel seu protector i amic Bruyas, i un criat seu. S'ha demostrat que l'artista, que aquí es representa de mida natural, ha volgut pintar una al·legoria, és a dir, la imatge de si mateix com el Jueu Errant, prenent com a model un gravat popular. Es tracta de donar una imatge autocomplaent de si mateix, com algú respectat per la societat del seu temps.

Realista

Fitxa tècnica

Títol: Carmen Bastián 

Autor: Marià Fortuny

Cronologia: 1870 - 1872

Tècnica: Oli sobre llenç 

Mides: 45 x 62 cm

Estil: Realista

Tema: Retrat

Localització: Museu Nacional d’art de Catalunya, Barcelona

 

Descripció formal

Aquesta obra va crear grans crítiques, ja que surt representada una nena de 15 anys, aquesta porta un vestit blanc amb una cinta blava, però el que va crear grans crítiques és el fet que la nena porta el vestit aixecat i se li veuen les seves parts íntimes cobertes per una capa de cabell. La cara de la nena és de despreocupació com si no li importes que la pintessin així, a la vegada porta un ventall a la mà estesa de color taronja.

 

La nena està asseguda en una espècie de banc marró que sembla que no està acabat de pintar, el fons és una sala simple de color blanc i negre amb el terra de fusta i una porta gran verda. Podem veure que si hi ha ombres però les pinzellades són brusques i és com si l'hagués integrat la pintura en tocs deixant algunes parts sense pintar.

 

Temàtica 

Carmen Bastián era una atractiva gitana de 15 anys a la qual Fortuny va conèixer en el Barranc de la Guineu de Granada, quedant encantat amb la seva bellesa, acudint diàriament a l'estudi de pintor on va posar per a nombrosos quadres com Bohèmia ballant en un jardí o aquest eròtic retrat. Es va dir que Carmen va ser l'amant de Fortuny, cosa que no ha pogut constatar-se.

Realista/impressionista

Fitxa tècnica

Títol: Olympia

Autor: Edouard Manet

Cronologia: 1863

Tècnica: Oli sobre llenç 

Mides: 130 x 190 cm

Estil: Realista/impressionista

Tema: Retrat

Localització: Museu d’Orsay, Paris

 

Descripció formal

Aquesta és una altra obra eròtica, apareix la figura d'una nena totalment nua que es tapa la seva part intima amb la mà, els únics complements que porta són la flor al cap, el collaret, la polsera d'or i unes sabates blanques mig tretes. L'alta figura té la pell negra, aquesta si va vestida amb una túnica blanca i un mocador al cap, està estenent un ram de flors molt gran cobert per un embalatge blanc.

 

La nena estesa està sobre un llit amb un mocador i mantes i coixins de color blanc, en els seus peus hi ha un gat negre. Està situada en una habitació però no es poden destacar moltes coses, solament les tonalitats verdes que té. Les expressions de les figures són de despreocupació, no hi trobem molt clar obscur però si té detalls en els plecs de les mantes. L'escena central és la que està més il·luminada.

 

Temàtica 

Per als crítics i públic va ser una provocació i es va produir l'escàndol; per contra, va rebre suport i felicitacions dels joves artistes que després formaran el grup impressionista. El pintor presenta la figura d'una prostituta d'alt categoria, nua, estirada sobre un divan, acompanyada de la seva dama i d'un gat negre. La model que va posar per al quadre va ser Victorine Meurent, favorita de Manet i amant de el fotògraf Nedar. La principal font d'inspiració és la Venus d'Urbino de Tiziano, copiada durant l'estada a Florència de 1853 o 1856.

 

Impressionista

Fitxa tècnica

Títol: La playa de valencia, luz matinal

Autor: Joaquin Sorolla

Cronologia: 1913 - 1919

Tècnica: Oli sobre llenç 

Mides: ?

Estil: Impressionista

Tema: Retrat

Localització: The Hispanic Society of America, Nueva York

 

Descripció formal

En aquesta obra apareixen gran quantitat de figures, totes són famílies que estan gaudint d'un dia de platja, es poden veure en primer pla dos mares, una més coberta que l'altra però les dues coincideixen en la roba blanca, la que va més coberta està deixant al nen nu dintre de l'aigua i l'altre dona treu al nen de l'aigua i el porta en braços, aquest està vestit. Les dues altres figures que podem reconèixer són dos nens nus estirats a l'aigua, un amb un barret de palla al cap.

 

Les altres figures de fons no poden distingir-se molt bé, són més nens jugant a l'aigua igual que podem veure uns quants vaixells de vela blanca al fons i molt més lluny trobem els mateixos vaixells però sol distingint la vela molt petita.

 

El que destaca més és el color blau del mar i el cel amb un difuminat lilós, també veiem el marro de la sorra. Tota l'obra destaca per la seva lluminositat, no hi ha quasi tons negres, inclòs les ombres són de to blavós.

 

Temàtica 

Sorolla és un poeta de la llum i el color. El pintor valencià va encimbellar a la seva ciutat dedicant-li gran part de la seva obra, la qual podríem batejar com "Oda a València". Molts dels seus quadres retraten llocs coneguts de la urbs que, a dia d'avui, segueixen sent utilitzats i passejats per la població local.

​

 

Impressionista

Fitxa tècnica

Títol: L’edat madura 

Autor: Camille Claudel

Cronologia: 1899 - 1903

Tècnica: Escultura de bronze

Mides: 121 x 181.2 x 73 cm.

Estil: Impressionista

Tema: Eterna súplica

Localització: Museu d’Orsay, París

 

Descripció formal

En aquesta obra podem veure tres figures diferents, la central és la d'un home, on es poden notar els detalls dels músculs però no hi ha especial detall en el rostre, les seves parts intimes han estat tapades per una espècie de tela que sembla que estigui volant en l'obra. Aquest home s'està com elevant del terra arrossegat per una figura que es troba al seu darrere, a aquella figura no li podem destacar moltes coses, ja que no tenim una bona visió d'ella.

 

L'última figura és una dona que està estesa en el terra estirant les seves mans cap a la figura masculina com intentant evitar que marxes. Aquesta obra té molts sentits de moviment sobretot per les formes diagonals que fan els cossos per remarcar aquesta elevació. També podem veure que gràcies al material utilitzat es remarquen les llums i ombres de l'obra.

 

Temàtica

Va modelar una figura viril, un cos estimat amb el seu braç estirat retardant la imminent partida; el cos de Rodin. Als seus peus, un cos femení i delicat, ple de vida, però rebuig de passió amb els braços alçats intentant aturar la marxa. És una obra de Camille, un autoretrat premonitori del seu oblit i abandó en un sanatori durant trenta anys.

 

L'última figura roman amenaçador, semioculta, és la d'una dona gran solcada d'arrugues; Rose Beuret, esposa de Rodin. L'Edat Madura, tres edats, tres maneres de sentir. Un sentiment que va més enllà de la pell i de l'ésser.  La implorant, un sacrifici per amor, l'horror a l'abandó, i la rendició de la voluntat.

Modernista

Fitxa tècnica

Títol: Àngel Exterminador 

Autor: Josep Llimona

Cronologia: 1895

Tècnica: Escultura de marbre

Mides: ?

Estil: Modernista

Tema: Àngel guardia 

Localització: Cementiri de Comilas
 

Descripció formal

Aquesta escultura ens mostra a un àngel com diu el seu nom, el qual es troba sobre una paret del cementiri. Podem saber que és un àngel per les ales doblades que té a l'esquena, està com en una posició d'atac per la seva curvatura que li dóna gran sensació de moviment juntament amb les ales i la roba, un vestit que fa notar la preocupació de l'artista pel moviment gràcies als plecs que té.

 

El seu posat amenaçador es pot notar també en l'arma que està aguantant amb la mà, una arma que sembla no tenir relació amb l'obra pel material diferent. Les ales, cabell i roba són les coses que l'autor sembla haver tingut més detall destaca'n els clarobscurs.

 

Temàtica 

L'àngel exterminador és Abadon ("destrucció" o "perdició"). En el llibre de l'Apocalipsi és l' "Àngel de l'abisme sense fons", qui regnarà sobre les plagues de llagostes que assolaran a la humanitat "no marcada en el front amb el segell de Déu". En Apocalipsi 9:11 també figura identificat com Apolión.

Postimpressionista

Fitxa tècnica

Títol: L’étoile (l’estrella)

Autor: Edgar Degas

Cronologia: 1876

Tècnica: Pastel

Mides: 58 x 42 cm

Estil: Postimpressionista

Tema: Ballet

Localització: Museu d’Orsay, París

 

Descripció formal

En aquesta obra el primer que podem notar és la perspectiva en la qual ha estat pintada, una que et mostra de dalt a baix el que passa, un contrapicat on podem veure com a primer pla una ballarina que es veu molt jove amb un vestit blanc amb decoracions taronges tant en el vestit com en el seu cabell amb trenes de color negre. Aquesta ballarina té una posició majestuosa donant a entendre el moviment que fa mentre balla.

 

El seu fons està quasi format solament pel terra gris però a la llunyania podem veure unes pinzellades marrons que poden donar a entendre que és el decorat on podem veure el cos de tres ballarines més esperant per sortir i d'un home vestit de tratge. Es nota que l'artista sobretot es volia centrar en la ballarina, ja que és la que més llums i detalls té.

 

Temática

Quan va morir el pare de Degas, la situació econòmica familiar no era molt favorable, va tenir un bon nombre de deutes que el pintor es va sentir amb el deure moral de pagar, al ser el fill gran. Aquest mal moment el va portar a realitzar un important nombre de monotips aplicant sobre els tons blancs i negres diverses tonalitats al pastís. Així treballava amb més rapidesa i podia augmentar les seves vendes. L'estrella és un d'aquests monotips més sorprenents i famosos, al situar la ballarina en el centre de l'escenari, oferint-nos una posició privilegiada a l'espectador al mostrar des d'una llotja.

Postimpressionista / puntillisme divisionista

Fitxa tècnica

Títol: Tarda de diumenge a l’olla de la Grande Jatte

Autor: Georges seurat

Cronologia: 1884 - 1886

Tècnica: Oli sobre llenç

Mides: 2,08 x 3,08 m

Estil: Postimpressionista /puntillisme divisionista

Tema: Escena quotidiana

Localització: Institut d’art de Chicago 

 

Descripció formal

Aquesta obra té molts tons de colors diferents impregnats amb petits tocs de pintura creant un efecte molt diferent de l'acostumat. Consta amb moltes figures diferents, tant adults com nens i animals, la majoria d'elles molt ben mudades amb una roba molt diferent de la que tenim en els nostres dies, totes elles estan passant el seu dia en un parc, estirats a terra, passejant als gossos, de peu...

 

El fons és un prat verd amb arbres i un riu blau a la part esquerra on podem veure vaixells i barques. Es pot veure el dia solejat que vol plasmar l'artista gràcies a la seva preocupació per la il·luminació i els elements com els para-sols que porten algunes dones. A la vegada també té en compte les ombres provocades pels arbres i les persones. El més interessant és que si la mires molt a prop pots veure els punts de colors diferents que la fan tan especial.

 

Temática

Seurat ens mostra un diumenge qualsevol a l'illa de la Gran Jatte abarrotada de pintoresca gent de la belle epoque descansant, jugant, pescant, navegant o passejant. Tot i que, cal dir-ho, són nombrosos els historiadors que només veuen aquí prostitutes i clients, donades certes simbologies ...

 

Aquest artista fa un pas més des de l'impressionisme per mostrar el París modern de l'època i  transmetre  aquest recés de pau en un diumenge assolellat. Tot mitjançant l'ús creatiu de la ciència, que molts pintors de l'època van criticar per la seva «fredor». Dos anys va trigar a pintar aquesta enorme obra mestra de 3 metres.

Postimpressionista / expressionista

Fitxa tècnica

Títol: Arearea 

Autor: Paul Gauguin 

Cronologia: 1892

Tècnica: Oli sobre llenç

Mides: 75 x 94 m

Estil: Postimpressionista /expressionista

Tema: Escena quotidiana

Localització: Museu d’Orsay, París

 

Descripció formal

En aquesta obra es poden veure cinc figures diferents més la d'un gos. Les centrals són dues col·locades a l'extrem dret, una d'elles porta un vestit blau i està tocant una flauta per la persona que té al seu davant amb un vestit blanc, com els dos porten el cabell llarg és difícil saber el seu gènere. Aquests estan asseguts sobre l'herba al costat d'un arbre, en el mateix lloc es troba un gos d'un to ataronjat.

 

El seu fons és difícil de plantejar, pot ser un riu marró/taronja o un camí ple de roques amb diferents tons. El que si podem diferenciar són les tres figures sense cara del fons que sembla que estiguin resant a l'estàtua que tenen al davant. Podem veure algunes il·luminacions, però sobretot cal destacar el seu ús en el color taronja que fan destacar tant al gos com al riu.

 

Temática

És una de les composicions més interessants de les realitzades per Gauguin en la seva primera estada a Tahití. El primitivisme que tant interessava a l'artista es troba en les figures de el fons així com la pose hieràtica de les dues protagonistes, pintades com si fossin estàtues maoris. Les línies ondulades  mostren la influència japonesa. Quan l'obra va ser exposada a París l'any 1893, el gos vermell va causar rialles i escàndol, signe inequívoc de la incomprensió cap a la pintura de Gauguin.

​

​

Modernista

Fitxa tècnica

Títol: Mirall - jardinera

Autor: Joan Busquets

Cronologia: 1905

Material: Fusta daurada amb or pur

Mides: 280 x 115 x 40 cm

Estil: Modernista

Localització: Exposició en Gothsland, Barcelona
 

Descripció formal 

Com es pot veure aquest mobiliari és un mirall però té una cosa especial, aquesta té escultures al seu voltant, moltes d'elles simbolitzen plantes que van creixent des de la part inferior del mirall fins a la part més alta. A la part de sota trobem una mena d'espai per col·locar coses a dins decorada també amb gravats naturals.

 

A més de les plantes podem trobar petites escultures d'éssers no normals, a la part superior dreta podem veure una espècie de serp o drac amb ales, aquest envolta el cristall, ja que podem veure l'altra part sobresortint de l'esquerra del mirall. A la part dreta de sota hi ha un altre individu, aquesta vegada no té forma definida, sembla que tingui la cara humana amb un cos d'un animal i unes ales, el que si es destaca és que ha estat disparat per fletxes que es troben clavades a la seva esquena.

 

Tota l'estructura del mirall està aguantat en la part inferior per una mena d'escultura de roques que destaquen perquè no tenen el mateix color daurat que la resta d'elements, aquestes roques semblen fetes amb metall brillant.

 

Funció, contingut  significat

No he trobat molta informació sobre ell, la seva funció està clara, es per poder veures, pero a la vegada tambe te com el petit espai inferior per guardar coses. No se el significat d'haver decidit fer una escena fantasiosa al voltant del mirall, potser era per ferlo resaltar. 

 

Modernista

Fitxa tècnica

Títol: Església del sagrat cor de Vistabella

Autor: Josep Maria Jujol

Cronologia: 1917 - 1924

Material: Pedra, ferro forjat i fusta

Mides: ?

Estil: Modernista

Localització: Tarragona
 

Descripció formal 

Una església de nau única de planta quadrada sobre la qual descansa una volta de creueria traçada amb arcs parabòlics que parteixen de quatre pilastres exemptes. A partir de l’estructura central, seguint la direcció dels eixos diagonals que creuen la clau de volta principal, es generen quatre espais laterals. El porxo d’entrada a un extrem, i l’altar a l’altre, marquen l’eix est-oest que configura el nucli central. L’espai és culminat per una cúpula hexagonal sobre la qual s’erigeix un original campanar triangular.

 

 L’excepcional decoració interior es crea a base d’estucs, esgrafiats, maó vist i un seguit de materials reaprofitats que harmonitzen amb el mobiliari litúrgic confeccionat pel mateix arquitecte. Jujol també dissenyà les pintures de l’absis, destruïdes durant la Guerra Civil i restaurades posteriorment per la seva filla. Aquestes pintures, juntament amb els vitralls de les finestres, doten l’espai d’una gran elegància i espiritualitat. En conjunt l’estructura global de l’edifici, amb una accentuació vertical de les formes, té clares reminiscències goticitzants.

 

Entorn i integraciò urbanistica

Exteriorment, junt al campanar, destaca un porxo format per una volta de creueria amb arcs parabòlics, que dóna accés a les tres entrades del temple. La pedra, els maons o el ferro forjat constitueixen l’exterior. Uns materials que, buscant la originalitat i l’optimització, aconsegueixen una gran adaptació a l’entorn natural.

 

Funció, contingut i significat

Vistabella  no disposava d'església i els seus habitants van acordar encarregar la construcció d'una a Jujol en l'any 1918. Jujol, un home molt religiós, va acceptar aquesta proposta tot i el reduït pressupost que una petita comunitat podia oferir i, per superar aquest problema, va construir l'església amb materials molt senzills.

 

Les finestres d'alabastre i els vidres decorats amb imatges de sants permeten una atenuació de la il·luminació i la creació d'un ambient més recollit.

 

L'edifici està adaptat al seu entorn natural. Per a alguns arquitectes estudiosos de l'obra de Jujol, aquesta església d'aparença rústica, és una de les obres més importants d'Europa en el segle XX.

 

​

Modernista

Fitxa tècnica

Títol: Institut pere mata

Autor: Lluís Domènech i Montaner

Cronologia: 1897 - 1912

Material: Maó i maçoneria

Mides: 30 m d’alt

Estil: Modernista

Localització: Reus

 

Descripció formal

El conjunt està projectat dividint les diferents funcions en àmbits separats amb un total de 6 pavellons, posteriorment el fill de Lluís Domènech i Montaner - Pere Domènech i Roura - va construir altres fins a un total de 14 però no d'estil Modernista.

 

El pavelló de serveis generals on es troben els serveis administratius està construït al centre de l'hospital i està dominat per una gran torre de 30 metres d'altura que proporciona un especial caràcter a el conjunt i es pot veure des de molt lluny.

 

Els pavellons construïts per Lluís Domènech i Montaner són típicament Modernistes, les façanes dels pavellons són de maó vist i estan adornades amb ceràmica realitzada amb dissenys de Josep Triadó i Mayol i Lluís Brú i Salelles, també contenen treballs en pedra.

Però el pavelló més interessant és el "Pavelló dels distingits", acabat l'any 1908, per la seva riquesa ornamental i perquè el mobiliari original ha estat conservat, està decorat amb vidrieres i elements de ferro forjat. 

 

Aquest pavelló consta d'una planta baixa amb tres espais utilitzats bàsicament per a l'oci dels interns i dos pisos d'habitacions moltes d'elles dobles. La planta baixa consta d'un saló també anomenat sala de música, un menjador i una sala de jocs. La decoració d'aquestes estances és extraordinària no només en els espais comuns, sinó també a les habitacions. Trobem per tot arreu al·legories a la curació dels pacients amb elements propis del Modernisme com formes vegetals i animals de totes classes, símbols heràldics catalans medievals, etc.

 

També s'evidencia en totes les dependències del Pavelló dels distingits i en general en tots els edificis de centre l'horror als espais buits, tan típic del modernisme, manifestat en la decoració que omple totes les parets i espais.

 

Funció, contingut i significat

A la fi de segle XIX el doctor Emili Briansó i altres promotors van decidir impulsar un nou hospital psiquiàtric per poder cobrir les necessitats de la població en aquest camp. Domènech i Montaner va ser l'arquitecte seleccionat per desenvolupar aquest treball que és actualment un dels conjunts arquitectònics Modernistes més bonics de Catalunya i el precedent del gran Hospital de Sant Pau a Barcelona.

 

La distribució dels espais es va realitzar tenint en compte rigorosos criteris d'acord amb les condicions de sexe, malaltia i categoria social. Cada pavelló havia de tenir el seu propi jardí, a més dels jardins comunitaris. Un passeig central separava les dependències d'un i altre sexe, a més d'ubicar el pavelló de serveis generals i la capella.

 

De fet, l'Institut Pere Mata és més que un hospital psiquiàtric, una petita ciutat en què Domènech i Montaner va aplicar conceptes renovats d'urbanisme, planificació d'espais, ornamentació i materials.